Era un dia gris i una cara desencaixada com només això la pot desencaixar. També podia ser una nit eterna, perquè les llàgrimes havien inundat les hores i els pardals ja cantaven quan preparava el viatge cap a la incertesa. Precipitada i convulsa, visiblement alterada, i estúpidament irracional, no podia fugir ni esperar Diumenge. Fugir cap endavant no fou mai tasca fàcil. Tremolosa pel cansament i la vigília, va obrir la porta i va marxar, sense concedir temps per assimilar adeus súbits. I qui sap, potser l'esperava un oasi després de tot, però la creu era el dur colp de puny de la realitat estavellant sense misericòrdia contra la seua pell. Havia d'acceptar el risc, però. Així que amb el dau rodant embogit sobre la taula, va invertir una petita fortuna en el bitllet d'última hora i va prendre aquell avió cap al qui sap què.
I tornarà. Tornarà viva en la mort o morta en vida. I trobarà finalment un desenllaç per a aquesta història. Arribarà amb les cartes marcades i estarà sola. Sola en el no res durant dos dies que en seran un, llarg, melangiós, etern... diumenge, que serà dimarts.
